Olette - Evol

Pyrénées-orientales

Bienvenue sur le site officiel d'Olette-Evol.
























Signalétique patrimoniale en catalan


De la via romana als comins dels canons


                                                                                                           Patrimoni militar

 

De la via romana als camins del canons

 

               Via Confluentana

 

Aquest pont està probablement situat a la ruta de la Via Confluentana, una calçada romana que anava des d’Illiberris (Elne), pujant per la vall de la Tet fins unir-se al Coll de la Perche. Al setembre de 1777 (la data està inscrita en el pilar del pont), la renovació i ampliació d'aquest treball es va dur a terme sota la responsabilitat de Pierre (Pere) Poeydavant, sub-delegat general de la província de Rosselló i del país de Foix.

 

               La batalla de Oleta (28 d'agost al 3 de setembre de 1793) i el camí              

               estratègic dels Canons

 

Entre Mont-Louis i Oleta al costat assolellat de l'Alt Conflent existeix un camí que neix d'un esdeveniment històric: la batalla d'Oleta. Es diu el camí dels Canons. Es va utilitzar per guanyar una batalla decisiva per l'exèrcit francès, lliurat pel general Luc Siméon Auguste Dagobert de Fontenille, contra l'exèrcit espanyol del general Ricardos, per pendre Oleta i Villefranche-de-Conflent i per evitar que arribi a Mont -Louis.

 

Aquest fi estratègic, per sorpresa dels espanyols, amb base a la vall del Tet, fou construït de nit un camí a través del bosc de les Llançades sortint de Mont-Louis, que va permetre col.locar els canons transportats per bous per sobre d’Oleta i bombardejar la plaça espanyola. La sorpresa va ser total. Després les tropes franceses van atacar la ciutat posant en fugida als espanyols. Es va obrir el camí. La ciutat fortificada de Villefranche-de-Conflent va caure poc després (4 de setembre de 1793).

 

Retrat del general Dagobert , per Yan Dargent

 




Oleta-Evol, terra de tradicions


Oleta - Evol, terra de tradicions

            Entre la Tet i el massís de Madres

Olette es troba a l'entrada de l'Alt Conflent i les Garrotxes, a la riba esquerra del Tet. El territori s'estén cap al nord pujant per la vall d'Evol, al vessant sud del Massís de Madres (2469 metres). Aquí és on es troba el Gorg Negre (Llac Negre, 2082 metres), un d'aquests estanys es el nomenat  Nohèdes. A l'est, les montantes són també importants, amb la muntanya Coronat, que culmina a 2172 metres.

La comuna té al seu territori el poble d'Evol (780 metres) i el llogaret Thuir d’Evol  (830 metres) i la pedania de la Bastide d'Oleta a la riba dreta del Tet. És el lloc fortificat construït al segle XIV per Jean de So, vescomte d'Evol, que ha estat implantat com la seu del parc natural regional dels Pirineus Catalans. En el mateix lloc, als anys 80, funcionava la planta de processament de fluorita, mineral extret a cel obert al poble d’Escaro. Avui demolit, que va ser substituït per una planta de cria de xampinyons.

La comuna està situada en una regió predominantment d'esquist. La producció de lloses (pissarra) utilitzats per a sostres, era l'especialitat de la vall d'Evol. Un pedrera artesanal a tornat a obrir el 2009, produeix materials d'alta qualitat per a la restauració de monuments històrics.

            Una mica d'història

El primer esment data de l’any a 875, que ja compleix amb l'ortografia Oleta.

La seva ubicació al llarg del camí de la Cerdanya va permetre un desenvolupament considerable, desprès del cessament dels conflictes. La data de 1603 és per això una data de gran simbolisme. Aquest any, l'església es va convertir en una parròquia de Oleta, en substitució de la de Evol i dedicada Sant Andreu.

Moltes de les activitats industrials, especialment relacionats amb la metal·lúrgia, van conduïr a un ràpid creixement de la població fins a mitjans del segle XIX, amb un màxim d'1286 habitants en 1851. No obstant això, la disminució es produeix a partir de 1901, la població es troba per sota de la barrera de 1000 habitants. El fenomen s'accelera entre les dues guerres, però amb una estabilització per sobre dels 600 habitants. La corba demogràfica tendeix a revertir-se i ara té 398 habitants.



Quan Oleta era cap de canto !


Patrimoni vernacular

Patrimoni immaterial

Quan Oleta era cap de cantó !

« Dos cops al dia, tota l’escola primària envaïa la plaça per la recreació: amagar-se darrere les platanes i els carros sota la vigilància de tres mestres i dos burros. Els petits alumnes, amb els seus sous foradats, compraven capses de coco o caramels a cals dos forners.

Dos cops la setmana, Xiqueta (mocador negre i roba llarga) baixava d’Èvol, amb el seu petit burro de Judea, per fer les compres a Oleta. En aquests temps les dones, per llur dinar, podien triar entre tres carnissers i cinc botigues de queviures per llurs formatges ! Lligava el seu burro als anells de ferro fixats dins les parets i, quan el bast era ple, se’n tornava, asseguda en amazona sobre la seva esquena. » Jacqueline Trouquet, nascuda Rigole, 2016

 

« Les angoixes de les hostilitats acabades, Oleta retrobava la vida serena d’un agradable cap de cantó que les destrals de les administracions no havien pas encara retallat : una gara SNCF amb el seu tràfec regular de viatgers i de mercaderies i el seu cap d’estació , una percepció oberta cada dia als contribuents, una escola tota nova, un bureu dels « Ponts et Chaussées » dirigit per un enginyer responsable d’un equip de cantoniers, uns correus amb el seu « receveur », una empleada i un carter que pujava a la seva vella bicicleta per fer la distribució, dues brigades, una de gendarmeria i una de duaners controlant les poques votures que circulaven per la nacional 116, per la qual se podia veure passar també vaques i mules, un estudi notarial, dos garatgistes disposats a fer una reparació o el ple d’un vehicle, treballadors o jubilats, obrers de la mina i agricultors hi trobaven aquí mateix com resoldre els seus problemes…

 

Qui no se'n recorda dels dos cafès animats per les partides de truc i de belota, de l’hostal de la Fontaine, lloc destacat de la gastronomia rossellonesa, amb els seus civets de llebre o de singlà, les seves suculents truites pescades el matí mateix a la Tet, de la seva miraculosa cava que guardava els millors vins, com aquest deliciós rosat de Sant Antoni, premsat a la tardor a la plaça per a regalar els paladars gurmets de les elits de la regió. »

Hubert Trouquet, 2016


[accueil] 1-3 sur 3